De Rervm Carmine: Formes de composició poètica a la Roma del segle primer Teoria universal de la composició cel-lular

Acostumats a obres de ficció sobre significats ocults en les obres d'art del renaixement i de l'antiguitat, això no hauria de sorprendre: és el mateix, amb regles científiques al darrera. En efecte, no és difícil demostrar com, fent cabal de totes les tècniques de l'enigmística, un text qualsevol escrit en qualsevol idioma és capaç de suportar dins seu un altre text més breu i personal, i que això va ser llei comuna entre els clàssics, i que això, aquí a Catalunya, ho podria tornar a ser. Per què no? Fem l'esforç d'unir una per una les síl-labes que es repeteixen en una línia, en dues, en un paràgraf: per força personal, les síl-labes a què estem més acostumats des d'infants, s'han de repetir. I és clar que des d'infants aprenem la llengua per síl-labes, no per fonemes. I les síl-labes que tots acostumem més a repetir són la CA de caca, la MA de mama, etcètera. Això els antics ho sabien, i l'únic que van fer va ser un esforç de poliment, que les síl-labes repetides no diguessin allò que deien sinó més aviat allò que l'autor volia que diguessin. La construcció d'una obra clàssica, aquí ve la segona tesi, val més pel que silencia que pel que diu positivament.